Copa de vi buida

Copa

Es un árbol con sus tres partes.
Vacío y lleno.
Me gusta pensar en mi boca
cuando miro la copa
y veo su forma pero
pienso en el tacto,
el contorno circular, tocar el tallo.
Por que es árbol y es flor,
sin espinas.
Vino, espíritu
cristal, pureza.

Vino,
derrame caída,
¡plop, plop, plop!
Estallido
sensación
vuelvo a pensar
en lo que tiene que vaciarse
para ser llenado
y yo quiero ser copa siempre a punto de llenarse.
Miro,
escupo palabras
pero no encuentro la forma a la que agarrarme.
Todo lo que me sugiere la copa
es aquello que no es,
como decirlo,
lo que me gusta de la copa
es lo que puede pasar por ella.

Inés Díaz

Copa de vi buida

Vaig brindar amb la copa de l’amor buida,
el fràgil vidre s’esquerdava,
per les meves mans relliscava la seva essència,
una essència ja mort i soterrada.

Vaig tirar les seves restes al foc,
enviant a l’oblit tot el que allí va passar,
el lloc on l’amor va néixer i créixer,
i ara, buit, sense vida, sense color …

Vaig buscar una nova copa que em satisfés,
una plena de força, d’extrem sabor,
però tot i trobar-la, aquesta no em va interessar,
ja que només l’anterior va saber omplir.

Vaig apagar el foc sobtadament,
recollí fins l’últim fragment de vidre,
i amb el fluid del meu cor els vaig unir.
Però no vaig aconseguir recompondre absolutament res,
i ara només podia conformar-me amb el
que aquesta em donaria.

Així vaig brindar cada dia,
amb una copa mig buida,
i a punt de trencar …

Marta Díez